El terme tensegritat, que vol dir "integritat de tensió", va ser creat per l'arquitecte i dissenyador Buckminster Fuller (1895) a partir dels treballs realitzats per l'escultor Kenneth Snelson (1927), qui va estudiar el comportament de les estructures que mantenen la integritat gràcies a l'equilibri entre uns elements que creen tensió i uns altres que creen compressió. Segons aquest model, on hi ha un augment de tensió en una banda de l'estructura, hi ha un augment de compressió en una altra part d'aquesta, de manera que assoleix l'autoestabilització.

Sembla que els sistemes biològics com el citoesquelet de les cèl·lules, els àtoms o el sistema musculoesquelètic, també estan construïts basant-se en aquest principi. En el cas de la columna, trobem les vèrtebres, que serien les estructures fixes que reben la compressió, i els músculs, lligaments i fàscies (teixit que té la funció d'unir, revestir, sostenir i connectar totes les parts del cos) que són les estructures de tensió que s'encarreguen de realitzar tot el treball de suspensió, estabilització i mobilització de la columna.

Això vol dir que ens trobem davant d'un canvi en la visió del cos. En el nova manera d'entendre la biomecànica, un múscul ja no es contempla com una estructura que mou un determinat os i que, per tant, actua de forma independent, sinó que més aviat trobem tota una sèrie de sistemes musculars, fascials i lligamentosos que treballen de forma conjunta i en constant interrelació. Per exemple, si fins ara sabíem que la flexió del colze tenia lloc per l'acció del bíceps, actualment s'està investigant com actuen la resta d'articulacions que fan possible que aquest moviment es pugui realitzar amb la màxima eficiència i la mínima despesa energètica.

EL CANVI CONSISTEIX EN VEURE EL COS COM UNA UNITAT
Si entenem el moviment des d'aquesta concepció, es podria dir, doncs, que no hi ha cap moviment que es faci en una part del cos que no tingui una repercussió en llocs més llunyans de la mateixa estructura. L'estudi de la fisiologia humana mostra que tot el sistema musculoesquelètic està interconnectat, de forma que no trobem cap part del cos que funcioni de forma independent i que actuï sense influenciar les altres.

Posant un exemple que ajudi a explicar com funciona el nostre cos: si tenim una peça de roba entre les dues mans i l'estirem d'una banda, podrem observar l'efecte que això té al llarg de tota la peça. De la mateixa manera si, per exemple, a la nostra vida quotidiana els moviments són majoritàriament fets amb la part dreta del cos, la resta del cos estarà constantment treballant per compensar-ho, per tant, tindrem un sistema amb més risc de patir degeneracions a nivell tissular i articular a les zones de major ús motriu.

El mètode Pilates ofereix la possibilitat de prevenir els trastorns que poden derivarse d'aquests desequilibris, gràcies al treball enfocat en l'execució precisa de tots els moviments que presenta. Així, el qui practica el mètode de forma continuada, pot adonarse'n de la complexitat que suposa realitzar un moviment de forma fluida, eficient i amb la mínima tensió necessària. Això s'aconseguirà amb constància i grans dosis de concentració. En relació a aquesta nova forma de veure el cos com a entitat global, el Pilates es posiciona com un dels mètodes capdavanters del treball corporal. A més, està en constant evolució, gràcies a totes les persones que arreu del món es dediquen a investigar el funcionament de la fisiologia i de la biomecànica humana en relació al moviment. Es tracta, doncs, d'un sistema de treball molt versàtil, precís, adaptable i per tant adient per a qualsevol persona que vulgui incrementar el potencial, investigar sobre els propis hàbits motors i treure el màxim rendiment físic i mental.